OH, TOT EL QUE SENTO...

Oh, tot el que sento...
Si tanmateix ho pogués expressar
amb les paraules més acurades,
justes i essencials !


Aquesta gran vibració,
que passa pels filtres
de tot el meu Ésser,
física, psíquica i espiritual,
és com el llenguatge pur dels ocells...


Però la malmeto
quan la vull racionalitzar,
desxifrar amb el pensament,
reduir-la a l'anàlisi humana...


Oh, si l'Hivern humit i fred,
que em dona el consol del Foc que crema,
no enganyés amb falça bonança,
la meravellosa i tendra flor de l'ametller,
que innocent somrèia ahir al Sol
i avui sucumbeix en la glaçada negre..!


Oh, perquè sempre he d'estar previngut,
perquè enmig del bo hi ha el dolent,
i enmig del mal hi creix la benhaurança,
i mai no es pot baixar la guàrdia ?


Oh, tot el que sento...
Si tanmateix ho pogués expressar
amb les paraules més acurades,
justes i essencials !


Aleshores potser ja no pertanyería
a aquesta Esfera Planetària,
ni a aquest Univers Físic,
ni a aquesta Dimensió dolorosa,
de Prova i de pas obligat...


Manuel Luis Tatjé

EVOCANT MOSSEN JACINT VERDAGUER AL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL MÓN

Aquella finestra del Santuari
esguardava plenament
el bell massís del Canigó:
de nit lluïen les estrelles,
voleiaven de dia els núvols
pel blau intensíssim del cel
i el Cor il·luminat del Poeta s'agitava
en mística filigrana espiritual,
mentre extasiat escrivía,
paraules profundes i sensibles
de la seva Musa Angelical...


I sèia reclinat en aquella cadira
de fusta noble i cuir,
i el seu esguard es perdía
en aquell escenari natural
on el seu Esperit s'emmirallava
en els cims blancs de neus immàcules
i en aquella Creu de Ferro fixada en la roca,
que batíen - i baten - tots els vents...
Perquè dalt les serralades,
tot és més pur i allunyat de l'engany,
més serè, reflexiu, vertader...


Les seves jerarquies terrenals,
poc o gents comprengueren la seva Fe,
la Força que el guiava, els seus afanys,
la seva particular Inspiració Divina,
i l'angoixant sufriment que embargava
la seva vida com un flagell constant...
A recés de la Mare de Déu del Mont,
- representació divina i femenina,
del seu (i nostre) Reial Ésser Intern -,
es sentí acollit en aquell eixopluc elevat,
i la seva Vibració de veritable Adepte,


es va expandir arreu de les contrades,
fent una torxa i un far del turó i Santuari,
que crida al pelegrinatge tots els cors,
i és un punt especialment màgic
d'aquesta Catalunya mística, espiritual
i misteriosa, de la que som fills menuts,
tarrejant per tots els seus turons
i seguint les gegantines passes
de Mossén Jacint Verdaguer,
i tota la llavor que va sembrar
pel Temple Íntim de cada un...



Manuel Luis Tatjé

AURORA DE PRIMAVERA

Aurora de Primavera,

quin Concert per l'Esperit..!

No és tan sols el raig de Sol,

que, solemne, s'alça damunt el turó,

banyant de roig encès Montserrat,

i totes les arbredes a l'abast,

com una estora de Llum

i un bàlsam amb harmonía d'olors...

Es tota l'ocellada que fa niu

i s'aparella en les millors

enforcadures de cada arbre,

fornit de fulles tendres,

d'intensa verdor...

Aurora de Primavera,

quin èxtasi tan meravellós,

és veure la taranyina laboriosa,

que aprofitant les perles de rosada,

estén el seu pont i trampes,

teixint un veritable micro-còsmos..!

Es emplenar els pulmons,

en fresca i pura inhalació,

i retenir aquest Prana de Llum,

que no és sinó Vida esclatant,

pel Cos físic, l'Ànima, l'Esperit..!

Aurora de Primavera,

per tot destil·la l'Energia

del que és nou i comença...

Tot just cloure els ulls

i no sentir el pròpi cos,

bo i essent arbre, fulla i tronc,

bri d'herba o vent suau,

travessant el brancam...

Ser Cor de la muntanya,

o Terra Mare curulla

de virginals fertilitats...

Ser boira viatgera i canviant,

o ocell lleuger planejant

pels aires o volant ràpid

vers presa o niu...

Aurora de Primavera,

quina joia intraduïble i bella,

poder ser VIDA en majúscula,

essència nirvànica carregada

de tot això tan vital,

que no te nom, ni expressió possible,

formar part potser,

d'algún éter incorpori,

o ser simplement, i legítimament,

Home Espiritual capaç

de la Integració amb el GRAN TOT...

Aurora de Primavera,

quina imparable inspiració solar,

impregna totes les meves

incontrolables porositats físiques,

que vibren amb la intensitat

que el cicle estacional pregona,

i ser, simplement, home condemnat

a la pena d'un viure subconscient,

però de poder copsar,

- quan redueixo l'Ego -,

tota la gran magnificència

de la Vida Còsmica,

en el sentit més ampli

i galàctic, malgrat ser,

diminuta cèl·lula d'aquest Cos,

que orbita sota Lleis Sagrades,

en un punt minúscul d'aquest Sistema Solar,

bategant i alimentant-me

de tot aquest devassall

d'infinituds supremes,

i, malgrat tot,

indescriptibles...

Ser Naturalesa,

i lluitar per transcendeir-la...

Aurora de primavera,

qui sóc jo, pobre de mi,

per intentar d'escriure,

inspiracions tan enormes,

que em depassen per tot...

I malgrat tot, ho visc,

i el que copso és un esclat,

que sé que espatllo,

amb aquesta voluntat

de posar-lo en lletres...

OM MANI PADME HUM

Oh, Déu meu en mi,

assisteis-me i perdona

tota la meva gosadía...

Manuel Luis Tatjé

LA MILLOR MANERA DE PENSAR...

Diu la Sàvia Llegenda: "La Millor Manera

de Pensar és No Pensar"...

I és en el Silenci i la Quietud Especial del

No-Pensar que s'obren les Portes del Cor i

de la Intuïció: Aquesta és la Inspiració

que com una Font Màgica, brolla plena

d'aquell Coneixement Secret, Diví,

Meravellós i Intemporal que tu i tots portem a dins, i al que la Ment sorollosa i

agitada, sovint no ens deixa accedir...

És per això que amb la calma de la Ment, arriba la quietud del No-Pensar, i això

és la Inspiricació, Camí Lluminós del Discerniment...

Aquest, amics, és un dels Nords amb que pretenc de guiar-me, aconseguir-ho o

no, no és cosa, doncs del Pensament, ni de la Ment, ni de la Raó...

Molt ben trobats amics, en aquest humil racó poètic en el que, de mica en mica

hi posaré Inspiracions, per mi, molt especials.....

Si us abelleix podeu fer els comentaris que cregueu oportuns.

Tinc el ple convenciment que ens cal aprendre de tots i de tot.

MANUEL LUIS TATJÉ