AURORA DE PRIMAVERA

Aurora de Primavera,

quin Concert per l'Esperit..!

No és tan sols el raig de Sol,

que, solemne, s'alça damunt el turó,

banyant de roig encès Montserrat,

i totes les arbredes a l'abast,

com una estora de Llum

i un bàlsam amb harmonía d'olors...

Es tota l'ocellada que fa niu

i s'aparella en les millors

enforcadures de cada arbre,

fornit de fulles tendres,

d'intensa verdor...

Aurora de Primavera,

quin èxtasi tan meravellós,

és veure la taranyina laboriosa,

que aprofitant les perles de rosada,

estén el seu pont i trampes,

teixint un veritable micro-còsmos..!

Es emplenar els pulmons,

en fresca i pura inhalació,

i retenir aquest Prana de Llum,

que no és sinó Vida esclatant,

pel Cos físic, l'Ànima, l'Esperit..!

Aurora de Primavera,

per tot destil·la l'Energia

del que és nou i comença...

Tot just cloure els ulls

i no sentir el pròpi cos,

bo i essent arbre, fulla i tronc,

bri d'herba o vent suau,

travessant el brancam...

Ser Cor de la muntanya,

o Terra Mare curulla

de virginals fertilitats...

Ser boira viatgera i canviant,

o ocell lleuger planejant

pels aires o volant ràpid

vers presa o niu...

Aurora de Primavera,

quina joia intraduïble i bella,

poder ser VIDA en majúscula,

essència nirvànica carregada

de tot això tan vital,

que no te nom, ni expressió possible,

formar part potser,

d'algún éter incorpori,

o ser simplement, i legítimament,

Home Espiritual capaç

de la Integració amb el GRAN TOT...

Aurora de Primavera,

quina imparable inspiració solar,

impregna totes les meves

incontrolables porositats físiques,

que vibren amb la intensitat

que el cicle estacional pregona,

i ser, simplement, home condemnat

a la pena d'un viure subconscient,

però de poder copsar,

- quan redueixo l'Ego -,

tota la gran magnificència

de la Vida Còsmica,

en el sentit més ampli

i galàctic, malgrat ser,

diminuta cèl·lula d'aquest Cos,

que orbita sota Lleis Sagrades,

en un punt minúscul d'aquest Sistema Solar,

bategant i alimentant-me

de tot aquest devassall

d'infinituds supremes,

i, malgrat tot,

indescriptibles...

Ser Naturalesa,

i lluitar per transcendeir-la...

Aurora de primavera,

qui sóc jo, pobre de mi,

per intentar d'escriure,

inspiracions tan enormes,

que em depassen per tot...

I malgrat tot, ho visc,

i el que copso és un esclat,

que sé que espatllo,

amb aquesta voluntat

de posar-lo en lletres...

OM MANI PADME HUM

Oh, Déu meu en mi,

assisteis-me i perdona

tota la meva gosadía...

Manuel Luis Tatjé