EVOCANT MOSSEN JACINT VERDAGUER AL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL MÓN

Aquella finestra del Santuari
esguardava plenament
el bell massís del Canigó:
de nit lluïen les estrelles,
voleiaven de dia els núvols
pel blau intensíssim del cel
i el Cor il·luminat del Poeta s'agitava
en mística filigrana espiritual,
mentre extasiat escrivía,
paraules profundes i sensibles
de la seva Musa Angelical...


I sèia reclinat en aquella cadira
de fusta noble i cuir,
i el seu esguard es perdía
en aquell escenari natural
on el seu Esperit s'emmirallava
en els cims blancs de neus immàcules
i en aquella Creu de Ferro fixada en la roca,
que batíen - i baten - tots els vents...
Perquè dalt les serralades,
tot és més pur i allunyat de l'engany,
més serè, reflexiu, vertader...


Les seves jerarquies terrenals,
poc o gents comprengueren la seva Fe,
la Força que el guiava, els seus afanys,
la seva particular Inspiració Divina,
i l'angoixant sufriment que embargava
la seva vida com un flagell constant...
A recés de la Mare de Déu del Mont,
- representació divina i femenina,
del seu (i nostre) Reial Ésser Intern -,
es sentí acollit en aquell eixopluc elevat,
i la seva Vibració de veritable Adepte,


es va expandir arreu de les contrades,
fent una torxa i un far del turó i Santuari,
que crida al pelegrinatge tots els cors,
i és un punt especialment màgic
d'aquesta Catalunya mística, espiritual
i misteriosa, de la que som fills menuts,
tarrejant per tots els seus turons
i seguint les gegantines passes
de Mossén Jacint Verdaguer,
i tota la llavor que va sembrar
pel Temple Íntim de cada un...



Manuel Luis Tatjé